SARDENYA – Quan se pensa al Carraixali passen per la ment sobretot les màscares, travestiments i sobretot dolços. En Itàlia hi ha una vera i pròpia tradició gastronòmica, de nord a sud. La línia comú són los ingredients de casa: menjar-los i parlar de tots és pràcticament impossible. Les “zeppole” sardes són un dolç fregit que se prepara en tota l‘ísola per festejar el carraixali i fan part dels dolços fregits que se preparen del període de nadal fins a dimecres sant.

A l’Alguer los brinyols se fan llongs: los més coneixuts, tradicionals i clàssics són aquellos posats en la padella amb l’embut. Pareixen fàcils de fer i amb pocs ingredients, ma per venir bons, necessiten d'experiència i competència per aixecar-los i per fregir-los al punt just per no s’atxopar de oli i diventar massa grassos quan se mengen. Són dolços pobres preparats amb ingredients a disposició en les cuines de hivern: gras, farina, sùcara i alqui vegada també marmel·lata de fruita, que encara avui fan part de la nostra cuina tradicional.

A Nord, en Trentí Alto Adige se troben los “krapfen” plens de marmel·lata, los “strauben” (brinyols a forma de spiral) i de poma. Sempre en muntanya, en Vall de Aosta, hi són los “panzerottini”, mitjalluna amb un empast a base de poma de terra i amb marmel·lata. En Piemonte no és carraixali si no se mengen lo “fricció” i en la tradició llombarda se fan los “tortelli”, brinyols amb sùcara i un poc de canella.

També el sud ufri receptes goloses, en Umbria, Abruzzo, i Marche a carraixali se menja la “cicerchiata” que simitja als “struffoli” de Nàpols. En Toscana és lo “berlingozzo” la reina del carraixali, mòrbida i gustosa com les “castagnoles” plenes de recuita i crema a Roma. La tradició campana prepara el “migliaccio” una torta a base de semolino i recuita i els brinyols de Sant Joseph i el “sanguinaccio” crema a base de sang de porc i cacao margant. En Sicília raviols fregits, i “testa di Tùrcu”, dolç amb diferents estrats amb crema de llet aromatitzada a la canella i llimó.