JARDÍ DESITJAT

Tres roses vermelles de sang:
tres demanes de amor;
tres desitjos de pena.
Tres dolceses que saben de vida
florida a un jardí desitjat;
a un jardí de dolcesa
que té rucons de consol.
Jardí bell, lo dels somnis
que havem estojat pel demà,
a on primavera és eterna
i esperen les coses
tranquil·les que anem
en cerca del tot, quan ve
desig de un món de consol.
Desitjos que són de tristesa,
que miren a un món amagat
a un rucó tancat del cor,
que fugin de la dolor.
Cos’és la dolor?
Pot ésser desig,
pot ésser demana de pau, de dolcesa:
i torna la nostra tristesa...
Cos’és la dolor?
Un somni llençat,
a llunt espenyit de la vida;
un somni que mires, que vols amagat
al rucó del jardí dels desitjos!
Jardí desitjat que no hi és,
que mai tengueràs, que cerques al no-res
de una agraída mentida!
Cos’és la mentida?
Pot ésser coneixer la vida?
És viure per un dia de aquell somni
de pau, de dolcesa fugida?!
O forsis aquell tou rucó
és somni fugit d’amagat,
mentida agraída que el cor ha deixat,
mentida fugida...
Dolor de desitjos!
Cançó de mil anys
que sempre diem, que sempre cantem;
sabent que no hi és,
cerquem, desitjant de més,
cerquem la dolor!
Són pocs que han trobat lo jardí:
un lloc qu’és veí i és tan llunyà,
de totes les flors perfumat:
jardí desitjat!

_ Antoni Bal·lero De Candia _
Poeta alguerés (1927-2009)