CAVALL DE CARRO

L’animal ha tirat més que ha pogut
ànima i cor, ma al mig de la muntada,
estontonat del sol, era caigut
pistant los pobres ossos a la giara.
Ha tret un gran sospir, com dient: - Bon Déu!
adjudau-me a portar-la, aquesta creu! –

L’home, la fatxa blanca del veré,
li pega a cop de mànic de fueto,
al cap, al runcu, al ventre, com ve ve,
i s’atxupa la sor ama ‘l boneto.
Lo cavall se n’aixeca, ‘i bati ‘l cor
i tremola tot paris de la por.

Punta ‘l peu, que de sang és ja vermell,
i reprén la sua empoda flastomada.
- Perdonau’l, o bon Deu – fa entre ell –;
dau-me força que al fi de la jornada
la flastomia, lo cop, lo meu trument,
pel sou minyó se giri en pa calent. –

_ Rafel Catardi _
poeta alguerés, 1892-1974