27.05.2009 13.04

Balata: Alguerès a Bruxelles

El 22.4% dels Algueresos reconeix l’alguerès com a primera llengua i el 13.9% la fa servir com a llengua habitual

BRUXELLES - Moltes gràcies Toni i al Casal Català de Brussel·les per haver-me convidat i al Centre Balears Europa per haver fet possible aquesta trobada. Per a un alguerès com jo és tan un plaer com una responsabilitat parlar de la seva ciutat i de la llengua que ens agermana. Abans de començar vull fer un petit resum de com el català arribà a l’Alguer i de com el sentiment catalanista ha evolucionat i ha resistit als canvis polítics i culturals. La colonització catalana de l’Alguer començà el 1354. El rei Pere IV hi entrà després d’un setge de sis mesos. La població algueresa original fou reemplaçada per colons procedents del Penedès i del Camp de Tarragona al principi, i de Barcelonins després. Els algueresos diuen somrient que el Rei, en lloc d’enviar a l’Alguer barcelonins “normals”, va decidir, com que les presons de Barcelona estaven massa plenes, d’emprar la força de treball carcerària per repoblar la nova colònia. La presència catalana va perdurar fins al 1720 quan, després de la Pau de Utrecht, la casa Savoia es va quedar els territoris sards del Principat. De fet, des de la primera part del segle XVIII amb la guerra de successió espanyola, el Català havia perdut el seu status de llengua principal del regne a favor del Castellà.

Tanmateix els algueresos no han deixat mai de parlar la seva llengua almenys fins als anys seixanta del segle passat, quan, a causa de l’alfabetització, de la ràdio, de la televisió i del “boom” turístic,el català va començar a perdre força, lentament però constantment. Ja mon pare qui té 66 anys em deia que a l’escola la mestra no permetia que els nens parlessin alguerès perquè era la llengua del poble. A més aquest capteniment va engegar en la gent un mecanisme psicològic de rebuig de l’alguerès. La recerca d’un estil de vida més modern i ric havia fet associar l’ús del”dialecte” a les condicions terribles de pobresa i de fam que els algueresos havien patit durant de la guerra. Tot i això les relacions entre Catalunya i l’Alguer que s’havien trencat després del 1720 es van reprendre a mitjans de segle XIX, quan Josep Frank professor de grec i llatí al liceu de l’Alguer va començar una correspondència amb Manuel Milà i Fontanals durant el 1870; el ‘86 Frank va rebre una visita de l’ Eduard Toda i Güell, aleshores cònsol a Càller. Toda doncs va redescobrir la pervivència de l'alguerès i la va donar a conèixer en dos seus llibres: Un poble català d'Itàlia: l'Alguer i Records catalans de Sardenya.

El 1902 fou fundada l’Agrupació Catalanista La Palmavera, que aplegà els catalanistes algueresos conscienciats després de les visites d'Eduard Toda i Güell. Malauradament Frank no assistirà a la fundació d’aquesta associació que havia contribuït a aixecar perquè es va morir a l’any 1900. Entre els fundadors destaquen les figures de Joan Pais i Melis, Carmen Dore, Antoni Ciuffo i Joan Palomba, als quals s'afegiran poc després Salvador Corbia i Ciprià Cipriani. Pais, Palomba i Cipriani eren aparentats entre ells. De fet Cipriani era el cunyat del Palomba i Pais n’era cosí. Joan Palomba era un mestre d’escola. Va néixer a L’Alguer al 1876 i, últim de cinc fills i únic mascle, va ser enviat als estudis com era normal a l’època. Al voltant del 1890 conclou els estudis a Pinerolo (Torí) i comença a treballar com a mestre d’escola. Torna a l’Alguer el 1899 i es casa amb Maria Cipriani, germana de Ciprià, el 1902. Del matrimoni naixeran un fill i 4 filles, una de les quals era la meva avia. La vocació de mestre no obstaculitza la seva passió per la cultura i les tradicions de la seva ciutat i entra en contacte amb un grup d’entusiastes amb els quals constituirà La Palmavera.

L’any 1906 Palomba té trenta anys i publica la seva “Grammatica del dialetto algherese odierno” i rep la invitació a participar al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana a Barcelona amb el seu amic i company d’associació, el poeta Antoni Ciuffo (Ramon Cravellet) com a representants de l’Alguer. El seu discurs, fet el dia 13 d’octubre, porta amb viva emoció el salut de l’Alguer, la més petita i llunyana de les terres de parla catalana i de la qual, és molt probable, un cert nombre de congressistes no en coneguessin ni l’existència. Aquests dos esdeveniments tot i que positius i històrics per la cultura catalana algueresa, són també fons de problemes a l’interior de la Palmavera. Palomba i Pais es troben en desacord. Pais també havia redactat una gramàtica que però no havia pogut publicar per motius econòmics i de llunyania (es trobava a Càller on treballava a una farmàcia) i les qüestions lingüístiques començaven a barrejar-se amb les divergències humanes.

Per això i a causa de la mort d’Antoni Ciuffo al 1911 a Barcelona, l’associació anirà perdent unitat i es clausurarà després de la Primera Guerra Mundial. Durant d’aquests temps l’obra del Palomba continua amb la publicació de: Attraverso la letteratura catalana traducció comentada i ampliada d’un estudi de Jean Amade(1909); Tradizioni usi e costumi di Alghero (1911) un estudi sobre les tradicions que Palomba va aprofundir i allargar fins a la última versió manuscrita de 220 pàgines i que conté també obres de poesia popular i satírica, els jocs que els nens solien fer al carrer amb sovint la transcripció musical de les cançonetes, les tradicions de la setmana santa i una monumental collida de 423 entre proverbis i frases popular; Storia di Alghero; Uomini illustri di Alghero; Comèdia en alguerès, en tres actes; Nuova grammatica del dialetto algherese odierno comparato con la lingua madre, con lessico ed esempi in algherese-catalano-italiano; Lessico, de 144 pàgines. L’any 1994 la família va donar a l’arxiu històric del municipi de l’Alguer la majoria dels manuscrits del Palomba, molts dels quals (esborranys, cartes, dibuixos, música) encara queden inèdits. Joan Palomba mor el 29 de març 1953. D’enllà a poc una última etapa de les relacions entre l’Alguer i Catalunya s’estrenarà, gràcies al segon retrobament després de la segona guerra mundial als principis dels anys seixanta.

Ara vull comentar la situació present de l’alguerès. Al 2004 els usos lingüístics de la població de l'Alguer eren els següents: El 22.4% dels Algueresos reconeix l’alguerès com a primera llengua i el 13.9% la fa servir com a llengua habitual. Des de 1997 el català compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada tan pel Consell Regional de Sardenya amb la llei de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna com per la llei i per la constitució italiana. A més, diferents entitats, com ara Òmnium Cultural, el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori i l'Obra Cultural de l'Alguer, promouen la llengua i la cultura pròpies del territori. Recentment, el municipi de l'Alguer ha organitzat cursos intensius als seus empleats i ara tots els ciutadans poden adreçar-se en alguerès a l'administració de la ciutat. L’estatut del Municipi de l’Alguer reconeix la llengua catalana algueresa i li atorga suport en cada àmbit d’ús. Els carrers de la ciutat duen la doble toponomàstica i els actes públics del municipi i la pàgina web, són redactats en italià i en alguerès. A més hi ha dues escoles, l’escola d’alguerès Pasqual Scanu que organitza cursos d’alguerès i l’Òmnium Cultural que proposa als seus alumnes cursos de català estàndard i els permet d’aconseguir els certificats reconeguts per la Generalitat. L’Alguer té també dues emissores televisives locals Catalan TV i TVA La Televisió de L'Alguer, que proposen programes en italià, alguerès i català. Hi ha una sèrie de publicacions periòdiques (la revista L’Alguer) i online (alguer.cat).

S.A.